El tractat de San Ildefons i del Pardo

El Tractat de San Ildefons i del Pardo de 1777 i 1778, van suposar el traspàs de sobirania del territori de Guinea Equatorial entre Portugal i Espanya, prescindint naturalment de l'aprovació dels guineans que van veure com el seu territori era mercadejat i intercanviat per altres amb la corona portuguesa.

Aquest fet, posa en evidència la costum colonial dels estats hegemònics europeus que conquerien territoris, els explotaven fins a la extenuació i després si els convenia els traspassaven amb altres estats per fer negocis o llimar diferències.

El mateix ens va passar als catalans en el mateix segle als despatxos reials d'Utrecht de 1713, unes potències estrangeres van mercadejar amb el nostre territori i sobirania a canvi d'altres territoris i negocis més lucratius. 

La dominació espanyola

La dominació espanyola va ser com als països catalans absolutament colonial, van ser dissoltes les institucions tribals de Guinea Equatorial, van reprimir als seus cabdills, van prohibir les seves llengües tribals a l'escola, l'economia i les institucions i van procurar una assimilació absoluta de la seva població autòctona.

Com a Catalunya, van patir el procés de provincialització, regionalització i finalment autonomització, quan des de l'exili va reclamar-se l'autodeterminació i independència de Guinea Equatorial l'any 1959. 

La Sol·licitud d'autodeterminació a l'ONU

L'any 1959 l'Enrique Envó, va escriure des de l'exili de Camerun una carta a les Nacions Unides sol·licitant el reconeixement del dret a l'autodeterminació i independència de Guinea Equatorial.

Aquesta carta va ser entregada per Acacio Mañé al ministre de finances del Camerun, qui va entregar-la a la seu de les Nacions Unides per tal de que fos atesa.

Aquest fet, quan va ser conegut pel règim franquista va provocar una terrible represàlia, ordenant-se l'assassinat dels dos protagonistes, 

Tot i així el moviment polític independentista va continuar i la seva gesta faria 9 anys més tard possible la independència de Guinea Equatorial, de forma legal, pacífica i democràtica, gràcies a l'empara de les Nacions Unides. 

Concessió de l'autonomia per conformar als guineans

Després de l'assassinat dels líders independentistes guineans, l'Estat espanyol per calmar la indignació mundial i guineana va preparar un referèndum d'autodeterminació autonòmic l'any 1963, per demostrar que acatava el dret a l'autodeterminació dels pobles de la Carta fundacional de les Nacions Unides i que respectava la voluntat majoritària del poble guineà, que naturalment va votar massivament a favor per millorar les seves condicions de vida.

Aquest referèndum espuri, venia acompanyat d'una amnistia política dels presos, especialment del seu futur president el col·laboracionista des de aleshores Bonifacio Ondó, que estava exiliat al Gabon, un govern autonòmic, un estatut, llibertat de premsa, llibertat de partits polítics i exempció d'impostos.

Drets i privilegis, que naturalment ni somniaven els catalans de l'època, sotmesos al més dur dels règims franquistes.

Però els líders guineans ni així van deixar la lluita política internacional i poc a poc van anar guanyant suports internacionals gràcies a la situació geopolítica convulsa de la Guerra freda, que els va propiciar el suport del bloc soviètic, al Comitè especial de descolonització.

El Che Guevara precipita el reconeixement 

Quan Franco ja pensava, que havia salvat Guinea Equatorial amb una autonomia plena de franquistes africans col·laboracionistes, va esclatar la sorpresa...

El Che Guevara després d'un emotiu discurs a les Nacions Unides el 12 de desembre de 1964, on va declarar que s'havia d'acabar l'imperialisme i el colonialisme al món, va decidir un cop de tornada a Cuba, abandonar tots els seus càrrecs i viatjar al Congo per donar suport a les milícies congoleses rebels que lluitaven contra l'imperialisme Belga.

Aquest fet absolutament sorprenent, d'abril a novembre de 1965, va posar en alerta els EUA i va accelerar el reconeixement per part d'Occident de Guinea Equatorial a l'assemblea General de l'ONU del desembre de 1965, per evitar que fos independitzada pel bloc soviètic i un futur aliat. 

Reconeixement internacional de l'ONU

Com s'ha esmentat anteriorment, el reconeixement de Guinea Equatorial de 16 de desembre de 1965, va ser fruit de la conjuntura mundial de plena Guerra freda, el fet que el Che Guevara, fos al Congo, país proper amb Guinea Equatorial amb un centenar d'homes, va precipitar el reconeixement internacional i va destrossar literalment tots els plans del règim franquista.

Règim que va veure, com era incapaç d'impedir el reconeixement del dret a l'autodeterminació i independència a les Nacions Unides, tot i que va enviar al President Autonòmic Bonifació Ondó, per relatar que estaven molt feliços de ser espanyols, els havien portat la civilització i tenien una magnífica autonomia i no tenien cap pressa per ser independents, ja que no estaven preparats.

Ens sona la cantarella de no estar preparats als catalans? Pels col·laboracionistes, mai és el moment apropiat per fer la independència, sempre hi ha una excusa.  

Segona resolució de l'ONU per la inactivitat d'Espanya

El règim franquista, naturalment va intentar fer-se el sord davant de la resolució de les Nacions Unides, però la seva estratègia va ser sancionada per les Nacions Unides amb una visita oficial del Comitè especial de descolonització.

Aquest va entrevistar-se amb tots els actors polítics i socials i va copsar que fins hi tot els franquistes africans, havien canviat de bàndol i ara majoritàriament volien ser amos del seu destí.

Per la qual cosa, van fer una segona resolució que demanava aquesta vegada un referèndum d'autodeterminació per abans del juliol de 1968, obligant al règim a prendre iniciatives urgents.

Conferència al "Congreso" per redactar la Constitució de Guinea

El règim franquista després de la segona resolució de 1966 no va tenir més opció que buscar una solució per salvar ja no la sobirania de Guinea Equatorial, però sí els interessos econòmics i industrials espanyols a guinea.

Per fer-ho, van preparar una conferència per redactar la Constitució de la República de Guinea Equatorial, per si el poble els donava la seva més que probable acceptació.

Aquest encàrrec va ser realitzat per Miquel Herrero de Miñón, qui era advocat del "Consejo de Estado franquista" i estava especialitzat en qüestions constitucionals, per ordre de Franco i Castiella el seu ministre d'exteriors, per assegurar els interessos del règim.

Paradoxalment, els líders catalans de l'exili com Tarradellas o de la clandestinitat, s'ho miraven de lluny sense fer massa soroll. Vaja com ara amb el reconeixement de Palestina, que no aixequen el dit per dir nosaltres també volem el mateix per la nació catalana.

Ja que, els catalans tenim els mateixos drets internacionals que qualsevol altre nació del món i no reclamar-los seria una traïció.

Triomf del referèndum, eleccions presidencials i traspàs de sobirania

Finalment el referèndum d'autodeterminació constitucional, va realitzar-se, amb un suport majoritari del 65%, on només van poder votar els Guineans d'origen africà, majors de 21 anys.

Descartant-se els estrangers, ja fossin europeus o africans d'altres països com Niger o el Congo, portats a Guinea per a ser explotats.

Posteriorment, arribarien les eleccions presidencials, que van fer-se a doble volta i va guanyar Francisco Macias, ex vicepresident de l'autonomia per davant de Bonifacio Ondó, que també va presentar-se per garantir la influència espanyola.

El traspàs de sobirania va correspondre un 12 d'octubre de 1968, dia de la sacrosanta hispanitat a Manuel Fraga Iribarne, qui era ministre d'informació i turisme del règim, per ordre de Franco.

Ironies de la història, qui va dir que agafaria un fusell per impedir la independència de Catalunya, va donar la independència a Guinea.